Benvinguts i benvingudes.
Ha costat molt de temps arribar fins a aquest moment, però ja és aquí. I vull començar pels agraïments. Em deixaré algú però us porto a tots dins meu. A la Rosi i el Gabi, al Lalo, l’Alicia i la Paula, l’Ana, la Rat, la Lali, l’Anna (gràcies companya), a la 323, a la Merce, al Miguel, al Quim, als Mojiterus de Cardedeu, als Chupipandis de Mataró, a l’Ercilia, el Sebas i els psicodancers de dijous, a l’Isma, als habitants del Camino de Santiago, als teatrerus del Sifanofa, als de l’esfera, als del vuitè4ART, al Bertus, a la Carné, als teatrerus emocionats del Teatro y Gestalt, al Francesc i els seus recessos, al Luzzatti, a la música, a l’Escala…
Desitjo que tots continueu fent camí al meu costat.
I no em vull oblidar de donar les gràcies a aquells que m’ho han posat molt difícil. D’aquesta dificultat vaig aprendre què és el que no vull i on no vull estar. Un cop pujades les més altes muntanyes vaig tenir prou visió per saber cap a on vull anar a partir d aquest moment.
I ara us parlaré de l’entusiasme. Fa uns dies vaig llegir les memories de “la Espert”. En elles escriu: “Un dia fui a ver a Plácido Domingo en un recital-picnic en Inglaterra, venía de Sidney y a la mañana siguiente partía a Suráfrica. Yo le pregunté: Que te ha hecho venir hasta aquí?, -el entusiasmo- me contestó sonriendo, casi con timidez.”
I un altre, unes paraules d’en Lluis Homar: “Si no hay entusiasmo, la aguja marca que algo no va bien.”
Aquí ho tinc. Això és el que em mou a fer aquest canvi en aquest moment de la meva vida. Quin? Deixar la feina de sempre. Per què? Perquè l’entusiasme pel teatre, per fer muntatges teatrals, per compartir aquest entusiasme amb qui vulgui acompanyar-me ja se’m desbordava per dins. Ara toca compartir-lo.
Gràcies a tots i totes.
Xavi
JAVIER TARRAGÜEL RUBIO 